La meva pintura neix d'una necessitat d'expressió, de comunicació, és un instint, un refugi, una sortida per on poden fugir els sentiments més íntims, els més profunds, els més sincers, els més bons i potser els més dolents. La meva pintura és, de vegades, un crit... un crit mut, ofegat, insonoritzat, és un crit visual. Altres vegades és angoixa i plor i, d'altres, un somriure. Com sigui, sempre neix d'un sentiment molt arrelat, sóc jo i el que m'envolta plasmat en un suport, ja sigui paper, fusta, tela o metall, mitjançant les tècniques que pugui tenir a l'abast en aquell moment; és treballar els materials fins que l'obra i jo som una mateixa cosa, fins que arribo a sentir-me identificada amb allò que estic fent. La meva pintura és el reflex de la solitud de l'individu, és la incomprensió, és la indecisió, és la dualitat, la incertesa, l'esperança, la impotència de l'ésser humà davant seu i davant l'univers... és tot... i és el no-res. Fa 35...